EL FRANCTIRADOR y Lakoff...

Entre victòria i victòria del Barça i a temps per a tot... una d'elles és el cinema.

La nova estrena d'una pel·lícula de Clint Eastwood és garantia de bon cinema pels seus fans, entre els que m'haig d'incloure. Les seves pel·lícules sempre, d'una manera o altra, compromeses són tan subtils com punxants. Parlo de "El franctirador".

No ha agradat gaire a EUA que Eastwood  faci pública, un cop més, l'anomenada doble moral americana, ni que posi sobre la taula els greus problemes que pateix el país envers la seva afició a les armes o  si realment valen la pena les guerres i conflictes en els que sempre estant engrescats tan lluny de casa. 

Es tracta de tota una demostració del que Lakoff anomena "el model de pare estricte" que basat en la disciplina i el càstig ensenyarà al fill com només seguint aquestes estrictes premises conseguirà prosperar, No hi falta de res, les metàfores, les imatges dels atacs als EUA que fan prendre decisions vitals al protagonista i l'imatge d'un país que sabent-se la principal potència mundial lluita per protegir la seva gent i el món sencer. 

Però l'amor a la nació, a la família i a Déu, sovint no compensa centenars de famílies trencades o el patiment d'aquells que tornen sinó físicament lesionats sí mentalment. I és que anar a la guerra en cap cas pot deixar ningú indiferent.

Eastwood mostra ambdues cares del patriotisme portat al límit, seguint les vivències del marine SEAL Chris Kyle que a mode de videojoc es converteix en el millor franctirador del país, i que viu en primera persona l'odi que poden arribar a generar els americans fora de les seves fronteres i el món que troba en tornar-hi.

Passejant per Washington podem comprovar de primera mà com molts dels "homeless" llueixen, orgullosos, medalles al valor així com les mutilacions que evidencien el seu cost. Què fa llavors el país per ells? Què hauria de fer? Aquestes són algunes de les qüestions que Eastwood planteja i que s'amaguen sota l'ideal romàntic del seu patriotisme.

EL MEU BLOG...

Les coses fetes per obligació són un incordi. El mateix em va passar alhora de fer aquest blog. No m'agraden gaire les xarxes socials, tan sols per la raó que prefereixo un cara a cara, que s'ha tornat vegada més complicat degut a les rutines de tots.

Les altres raons (que no sé si vull acceptar) són molt més personals.  M'agrada molt escriure però només per a mi. Molts afirmen allò que tot ésser humà necessita socialitzar-se i expressar-se i quan ho fa sempre és perquè algú l'escolti o llegeixi. No és veritat, no en el meu cas.

També afirmen alguns dels meus propers que és por a que et coneguin perquè ja se sap que això et torna vulnerable, almenys inconscientment... potser és cert...

Mai he tingut la necessitat de sobresortir perquè tampoc mai he tingut una qualitat tan desenvolupada com per lluir-la, i en sóc conscient, cosa que he trobat que és molt comú entre els humanistes, sí, sí, aquells que tenim un esperit ple d'inquietuds i que busquem en els llibres el coneixement i també perquè no dir-ho les raons vitals.

Quan em vaig preguntar de què volia fer un blog, vaig deseperar-me amb un: no ho sé, per finalment trobar-me havent creat una barreja de punt de trobada filosòfica-vital on compartir inquietuds, aficions i pensaments.

Després de treballar sobre el món bloguer  m'agradaria compartir amb vosaltres la idea que aquest és un mitjà de socialització per tots aquells que els costa compartir idees i sentiments o que per moltes raons no poden gaudir de prendre una cervesa en una terrassa d'un bar arreglant el món amb els amics tan com voldrien. Encara que això de mitjà de socialització em recorda més a un treball de recerca que a la pròpia vida.

No pretenc tenir un blog tècnic sinó més aviat un personal on poder gaudir una estona compartint retalls de vida i pensaments que no aniran enlloc però que recorden a l'ideal platònic de societat, del que tots formem part i on trobar les quatre paraules amables que a vegades trobo a faltar en aquesta societat i que t'ajuden a passar un mal dia...

ARTICLE EL PAÍS: 11/05/2015: 

¿Acabará internet con nuestra memoria?

Veure article

Es tracta d'una interessant reflexió sobre les emocions i experiències que, per bé o per mal, guardem en els records i que les noves tecnologies mai podran retornar....

Sembla que la memòria perd valor en aquests dies sobresaturats de tecnologia. És evident que qualsevol dispositiu mòbil o  ordinador amb connectivitat a internet fan de memòria col·lectiva disponible a un sol clic. Però què passa amb els propis records? Parlo, d’aquells que formen una vida sencera i que ens han portat per bé o per mal a ser el que som, mitjançant desencisos, decisions, lluita, alegries i injustícies, és a dir, mitjançant unes experiències vitals que sense memòria restarien buides de sentit, i que per sort, avui en dia al menys, les noves tecnologies ni tan sols podran igualar…

Em quedo amb la frase: “Eso puede tener un lado bueno, un lado malo y, finalmente, otro peor”.