EL FRANCTIRADOR y Lakoff...
Entre victòria i victòria del
Barça i a temps per a tot... una d'elles és el cinema.
La nova estrena d'una pel·lícula
de Clint Eastwood és garantia de bon cinema pels seus fans, entre els que m'haig
d'incloure. Les seves pel·lícules sempre, d'una manera o altra, compromeses són
tan subtils com punxants. Parlo de "El franctirador".
No ha agradat gaire a EUA que Eastwood faci pública, un cop més, l'anomenada doble
moral americana, ni que posi sobre la taula els greus problemes que pateix el
país envers la seva afició a les armes o si realment valen la pena les guerres i
conflictes en els que sempre estant engrescats tan lluny de casa.
Es tracta de tota una demostració del que Lakoff anomena "el model de pare estricte" que basat en la disciplina i el càstig ensenyarà al fill com només seguint aquestes estrictes premises conseguirà prosperar, No hi falta de res, les metàfores, les imatges dels atacs als EUA que fan prendre decisions vitals al protagonista i l'imatge d'un país que sabent-se la principal potència mundial lluita per protegir la seva gent i el món sencer.
Però l'amor a la nació, a la família i a Déu, sovint no compensa centenars de famílies trencades o el patiment d'aquells
que tornen sinó físicament lesionats sí mentalment. I és que anar a la guerra
en cap cas pot deixar ningú indiferent.
Eastwood mostra ambdues cares del
patriotisme portat al límit, seguint les vivències del marine SEAL Chris Kyle
que a mode de videojoc es converteix en el millor franctirador del país, i que
viu en primera persona l'odi que poden arribar a generar els americans fora de
les seves fronteres i el món que troba en tornar-hi.
Passejant per Washington podem
comprovar de primera mà com molts dels "homeless" llueixen,
orgullosos, medalles al valor així com les mutilacions que evidencien el seu
cost. Què fa llavors el país per ells? Què hauria de fer? Aquestes són algunes
de les qüestions que Eastwood planteja i que s'amaguen sota l'ideal romàntic
del seu patriotisme.
